dijous, 30 de desembre del 2010

ÍTACA - ΙΘΆΚΗ
Kavafis - Καβάφης

Quan surts per fer el viatge cap a Ítaca,
has de pregar que el camí sigui llarg,
ple d'aventures, ple de coneixences.
Els Lestrígons i els Cíclops,
l'aïrat Posidó, no te n'esfereeixis:
són coses que en el teu camí no trobaràs,
no, mai, si el pensament se't manté alt, si una
emoció escollida
et toca l'esperit i el cos alhora.
Els Lestrígons i els Cíclops,
el feroç Posidó, mai no serà que els topis
si no els portes amb tu dins la teva ànima,
si no és la teva ànima que els dreça davant teu.
Has de pregar que el camí sigui llarg.
Que siguin moltes les matinades d'estiu
que, amb quina delectança, amb quina joia!
entraràs en un port que els teus ulls ignoraven;
que et puguis aturar en mercats fenicis
i comprar-hi les bones coses que s'hi exhibeixen,
corals i nacres, mabres i banussos
i delicats perfums de tota mena:
tanta abundor com puguis de perfums delicats;
que vagis a ciutats d'Egipte, a moltes,
per aprendre i aprendre dels que saben.
Sempre tingues al cor la idea d'Ítaca.
Has d'arribar-hi, és el teu destí.
Però no forcis gens la travessia.
És preferible que duri molts anys
i que ja siguis vell quan fondegis a l'illa,
ric de tot el que hauràs guanyat fent el camí,
sense esperar que t'hagi de dar riqueses Ítaca.
Ítaca t'ha donat el bell viatge.
Sense ella no hauries pas sortit cap a fer-lo.
Res més no té que et pugui ja donar.
I si la trobes pobra, no és que Ítaca t'hagi enganyat.
Savi com bé t'has fet, amb tanta experiència,
ja hauràs pogut comprendre què volen dir les Ítaques.

                                         (Traducció de Carles Riba)

dimecres, 29 de desembre del 2010

ADÉU-SIAU I GRÀCIES!

Adéu-siau i gràcies!
Amics lectors: ha arribat el moment de cloure la meva col·laboració en aquesta secció del diari. Durant 36 anys d'escriure un article setmanal a la premsa, n'he publicat uns 1050 en tres rotatius: Diari de Barcelona (1974-1976, 1990-1991), setmanari El Món (1981-1984) i Avui (des de 1991). Crec que era l'Espinàs que va acceptar d'escriure una columna diària però no hauria acceptat d'escriure'n una cada setmana. Ho devia trobar més difícil: ell era i és periodista i, com deia Pla, el periodista veu el món en forma d'article. Però jo no sóc periodista i els primers anys del Diari de Barcelona vivia angoixat tota la setmana pensant en l'article. Després n'he anat aprenent, no hauria calgut sinó!; però més del noranta per cent han sigut fruit de moltes hores i mesos i anys; i tot, a la vora de les meves altres obligacions: les classes a la universitat, la investigació i la direcció de projectes.
La pràctica de l'article setmanal m'ha proporcionat diversos beneficis clars: m'ha ensenyat a escriure i m'ha fet viure contínuament obert i alerta a la lingüística catalana i universal, a llegir i escoltar les opinions dels col.legues; però també m'ha impedit d'arrepapar-me en el sagrat clos de la lingüística pura o massa pragmàtica (els problemes gramaticals, els barbarismes, etc.), i he hagut d'estar atent a les vicissituds polítiques, socials i literàries del poble que parla la llengua de què m'ocupava. Avui, fruit d'aquest exercici d'anys, estic completament convençut de dues coses: primera, que si una llengua no ens serveix per crear-hi comunicació i bellesa, ¿de què ens serveix?, no té futur; i segona, del lligam inextricable entre poble, individu i llengua: una llengua no pot ser digna i mantenir-se si qui la parla no viu amb dignitat i confiança i si el poble que la té com a patrimoni no és lliure sinó que viu subjugat, com nosaltres, durant segles a un Estat que sempre ens ha sigut hostil. No són poca cosa, doncs, els guanys. L'esforç ha valgut la pena. Sempre i d'arreu m'han arribat veus de col.legues, d'amics, de desconeguts de tota mena que m'han encoratjat fent-me veure que la secció els era útil. Moltíssimes gràcies, legió de lectors més o menys anònims: els qui escrivim no fórem res sense vosaltres, no existiríem o ens colltorçaríem aviat.
Però és llei de vida: cal donar pas als més joves, que tenen molta més empenta i més informació (i molta més facilitat d'obtenir-ne amb les noves tècniques) i veuen la vida de la llengua de més a prop, sense els nostres encarcaraments. Afortunadament hi ha des de fa mesos i anys més d'un col.lega que barrina amb molta preparació i molta gràcia sobre aquesta llengua, que és inexhaurible, com ho és tota ciència: cada generació renova els punts de vista i la metodologia de tot allò que toca, i gràcies a això podem avui llegir més bé que ahir els grans poemes homèrics o la Bíblia, podem escrutar amb menys mitologia el passat històric, podem «llegir» amb més claredat les excavacions d'Empúries, podem veure la llengua sota prismes ja molt diferents dels que tenien / teníem als anys seixanta-setanta del segle passat. I això no és sinó un gran signe de civilització i d'esperança. Deia l'Iu Forn, que va plegar també d'escriure en aquest diari fa uns mesos, que darrere meu en vindrà un altre, i un altre, perquè la vida continua, i el que és passar passar, no passa mai res de més transcendent, encara que les presses i els reclams dels mitjans de comunicació i dels polítics de vegades sembla que ens volen posar l'ànsia i la por al cos.
Apa, lectors, a continuar fidels als mitjans escrits o dits en català, a continuar gaudint dels comentaris lingüístics que els especialistes voldran anar-nos proporcionant. I moltíssimes gràcies.
Joan Solà (1940-2010)

dimarts, 28 de desembre del 2010

BESA'M, ABRAÇA'M, SOTA LA LLUNA DE PLATA

                       BESA'M, ABRAÇA'M, SOTA LA LLUNA DE PLATA
                                     (Inspirat en Mea Lesbia, Catul)
La nit és eterna,
màgica i perfecta.
La Lluna és blanca,
pura i de plata.

El mar és monòton,
amb ses onades,
el reflex de la Lluna,
un fantasme que dansa.

El soroll de les
palmeres quan
es mouen, i un
far llunyà, amb
una llum perpètua.

Els estels infinits,
incomptables i
elegants, il·luminen
la nit, inolvidable
i constant.

Una mirada sorgí,
així com el cant
d’una sirena, sota
una Lluna, blanca
i perfecta.

Una carícia de
les mans, un
nou bategar del
cor. La brisa marina
i la marea que
s’emporta el dolor.

Un bon petó,
dóna’m el primer,
però no deixis
pas que sigui
el darrer.

Mirem la Lluna,
mullem-nos els
peus, contemplem
l’horitzó, trist,
oblidat, inaccessible,
tan llunyà i tan
proper.

Dóna’m un altre
petó i mira’m
ara als ulls.
No deixis que
res ens molesti.

Tornem a mirar
la Lluna, i a escoltar
aquestes sirenes,
que ens il·lumini
el far i oblidem
les penes.

Besa’m i no
deixis d’estimar-me,
abraça’m i
no vulguis aturar-te.

La calor ens
rodejà, i tot
dol se n’anà.
Què millor
que poder estimar?

Besa’m, no
vulguis deturar-te,
besa’m i abraça’m.

Un petó, una carícia,
la marea puja, i
una mirada incontrolada.

El silenci s’ha
coronat de petons
i mirades, carícies,
records i esperances.

Un petó rere
l’altre, i una
abraçada encara
més forta, deixem-nos
endur per la
passió, oblidem el
que passa.

La Lluna ens
contempla, i
l’horitzó s’atansa,
la marea se’ns
acosta i l’amor
ens envolta.

Besa’m, abraça’m,
acarícia’m i mira’m,
que res del que passa
no et faci aturar.

El far ens il·lumina
amb sa llum cegadora,
plena de somnis,
riqueses enlluernadores.

Un petó, torna’m
a donar-me’l.
Besa’m com si
demà el món
anés a acabar-se.

No et paris, i
abraça’m, que
els nostres cossos
es fussionin en
un sol desig
d’esperança.

Passió incontrolada,
torna a besar-me.
Rodem per la sorra,
fina, verge i blanca.

Besa’m, abraça’m,
que ni la Lluna ni els
estels et facin parar.

No deixem que
aquesta nit
s’acabi, fem-la
eterna, amb
sa Lluna blanca,
de perla.

Que les palmeres
s’agenollin, davant
el nostre amor,
i les sirenes cantin
lloances de la
nostra passió.

Que l’horitzó ens
filmi, per no
obldiar-nos del
que pot passar
en una nit màgica.

Eterns petons,
que efímers sou,
fugaços i ràpids,
no desaparegueu.

Besa’m,
un petó i un
altre, que res
del que passi
faci deturar-te.

Fem d’aquesta
nit la darrera,
la darrera del
món, de la
vida i de
la terra.

Oblidem-nos
del passat,
i torna
a besar-me,
que les sirenes
tornin a cantar!

Besa’m,
abraça’m,
que el nostre
amor ja és
a punt de
consumar-se
(març 2005)

POSIDÓ, A TU ET PREGUEM

                                     POSIDÓ, A TU ET PREGUEM
 
Vaixell per popa!
Cridà el vell guaita,
al timó el capità
de pressa s’afanya.

Veles i fustes foradades
sense bots tots atrapats,
aquí abord els mariners,
esperant nostre destí fatal.

Oh bell Posidó!
De l’aigua l’Immortal;
cridà des del timó
el pobre capità.

El vaixell s’apropà
al nostre de pressa.
Ajuda’ns germà de Zeus
per arribar a terra!

No ens abandonis,
a tu et preguem.

Els canons preparats
cruelment ens atacaren.
Prepareu-ne els nostres!
Els mariners cridaren.

Agafeu la pólvora,
les espases a les mans.
Armeu-vos bé!
Cridà el capità.

Esclats sonaren
per tot l’oceà,
el dia que Posidó
ens abandonà.

Per què, rei del mar;
el nàufrag plorà;
ens deixares sols
l’Hades esperant?

Qui en el mar
roba, vils pirates;
contestà l’Immortal;
en el mar acaba.
(abril 2006)

AL LA ĈIELO

                                                    AL LA ĈIELO
Tie kie la steloj
brilas, m’estos.
Tie kie mia koro
portas min, m’iros.
Tie kie ni povas
vidi la morton
m’aliros.

Ĉion mi perdis,
kaj nenion mi
gajnos.
Mia koron
mi vendis.
Mia ĝojo pereis.
Kiel klera diris:
“Nenion mi perdos
kiam nenion mi havas”.

Mia imperio falis,
mia popolo
forlasis min.
Sola mi restis, sole
kun la steloj.
La steloj kiu plafonas
min iluminas la
vojon kiu mi
devas sekvi.

Miaj soldatojn
mi havas, kun
ili mi sekvos.
Ili mortus pro
mi, sed mi
scias ili ne
plenumos mia
decidon.

Sola mi devos
aliri, neniu
povos helpi min.
Sen koro, sen
ĝojo, sen imperio
kaj sen popolo
mi ne povos vivi.

Mi vidis kiel mia
malamiko ĉion
deprenis min.
Mi vidas kiel mia
vojo akompanas
min ĝis mia morton,
la militon, mia vivon.

Neniam mi detenos,
do mia ŝildo kaj mia
glavo ne detenos min.

Kun ili mi mortigos
mia malamikon.

Mia malamiko
drinkos lia sangon
el mia glavo,
miaj soldatoj vidos
ĝin de l’agro.

Ĉiu memoros min
pro tiu ĉi tago.
Ĉiu ripetos mia
nomon d’iliaj domoj
kiam m’estos en
la ĉielo,
kun Dioj,
kun mia koro,
kun mia ĝojo,
mia imperio
kaj mia popolo.

De tie mi ridetos,
mi vivos.
(setembre 2005)

NIA DESTINO, NIA FUTURO

                                    NIA DESTINO, NIA FUTURO

Hodiaǔ la steloj brilos
ol viaj okuloj, ili ne
scias kiel moviĝi en
ĉielo kiu n’estas preta
por plenumi ĝia destinon.

La maro restis malplena
kiam li vidis via rideton,
li la futuron ne konos,
do via rideto mortigis lin.

Eble matene ni povos
esti sekuraj je niaj
paŝoj, la destino
scribas bone nia futuron.
Nia futuro n’estas vane.
(setembre 2005)